“La mirada en primer pla del meu carrer: els veïns, les portes obertes, proximitat, complicitat. La mirada ràpida, intensa i propera, tot a tocar, a prop, tot molt a prop, la mirada directa i senzilla dels joves veïns.
Plans de colors intensos i texturitzats, de pintura a l´oli sobre tela o fusta, que envolten portes plenes de vida.
La mirada en perspectiva del meu carrer: els veïns, les portes que es miren cara a cara i les portes aïllades. La mirada llunyana, calidoscòpica, complexa, la mirada llarga, molt llarga de dos eterns veïns. Calidoscopis de colors que componen carrers pintats a l´oli sobre tela.”
Tomàs Sunyol.
Els paisatges urbans sempre han format part substancial de l´escena artística, des del Paris impressionista de Pissarro o Monet al Madrid d´Antonio López, passant pel Nova York de Richard Estes o els paisatges abstractes de Willem de Kooning.
El concepte “paisatge urbà” com indicació d´un gènere pictòric es va originar pels voltants de 1800 a partir de la paraula konterfeitsel, que significa “retrat”, o simplement “imatge”. El terme “paisatge” també es va utilitzar en aquells casos en els que la cuitat estava representada des de lluny. En els casos en què la ciutat es veia més a prop, es parlava de “perspectiva”, “transparència” o “carrer”. El gènere com a especialitat va ser inusitat fins a mitjans del segle XVII, quan es convertí en una categoria independent als Països Baixos.
Ciutats com Amsterdam, Haarlem i la Haya es van convertir en temes populars per a la pintura gràcies a artistes com Vermeer. Paral·lelament, a Venècia aparegué el fenomen del vedutisme, un gènere pictòric que va adquirir un valor especial, sobre tot gràcies a Canaletto, perquè fusionava l´estructura urbana i la gent que hi vivia.
Per als primers pintors moderns, el paisatge urbà va funcionar com el pretext ideal per assajar noves tècniques de representació de l´espai i el tipus de composició. Així, els impressionistes es centraren en l’atmosfera i la dinàmica de la vida quotidiana de la ciutat, i les àrees suburbanes i industrials es convertiren en part d´aquesta temàtica. Ja entrats al segle XX, l´atenció es va centrar en l´art abstracte i conceptual, i és d’aquesta tradició avantguardista de la que parteixen les pintures de Tomàs Sunyol.
Sunyol té un estil ben definit que es reconeix immediatament, vinculat al mateix temps a la seva tècnica pictòrica i al seu imaginari. Per a l´artista, l´abstracció suposa un instrument molt important per trobar mons paral·lels que ell sospita es troben amagats rere l´anomenada realitat. El seu treball apunta a capturar els colors i les textures de
les vistes urbanes del seu carrer, a Badalona. No hi ha dubte que el pintor s´identifica amb aquesta ciutat, té una profunda relació amb ella i estima a la seva manera els edificis que l´ erigeixen i les persones que l´habiten, arribant a concebre el paisatge local des d´un punt de vista singular i únic.
Mitjançant un ús audaç del color, explorant la connexió entre formes suaus i sinuoses, l´artista ha creat un llenguatge visual propi i distintiu que combina a la perfecció la llibertat de l´impressionisme amb la precisió de la geometria. Les seves obres actuen com un recordatori de que les coses no són mai com semblen i que un tot existeix només com la suma de les seves parts; i cada part és tan bella i integral com el trencaclosques complert. Observar les seves obres genera una sensació d´expectativa, perquè en certa manera és com mirar a través d´un calidoscopi: a mesura que les mirem anem trobant imatges noves i aquí és on rau el valor reconfortant de les obres d´art.
No sabem res d´aquests carrers, tan sols que són un pedaç de la superfície de la Terra il·luminats per dos, tres o quatre feixos de llum que brillen en una nit eterna, vibrant i acolorida. No necessitem res més. El coneixement, com deia John Berger, només s´adquireix a través de la vivència experiencial, palpant .
M. Mansilla