SANT JORDI GALLERY WALK. Visita guiada a la Galeria. Divendres, 23 d’Abril.

Legax Art Gallery propone un programa especial de visitas guiadas por una especialista el 23 de abril, día de Sant Jordi para dar a conocer al público las obras que integran la exposición “Informalisme pictòric a Catalunya (1950-1967) i Postinformalisme”.

La exposición tiene como objetivo crear un diálogo entre las creaciones de algunos de los exponentes que han trascendido en la pintura abstracta catalana de los últimos 70 años, así como descubrir a autores singulares que durante un tiempo fueron tendencia. La visita ofrece al público una experiencia original y les brinda las claves para comprender los enfoques artísticos innovadores que surgieron en Catalunya desde 1950 hasta la actualidad.

Informalisme pictòric a Catalunya (1950-1967) i Postinformalisme” comprende obras de autores consagrados como Tàpies, Guinovart, Riera i Aragó, así como los nuevos valores Tomàs Sunyol y Modest Sala, entre otros.

VISITA GUIADA

 

 

Presentació

 

Legax Art Gallery és una galeria d´ art fundada en 2005, especialitzada en pintura abstracta. La galeria des dels seus inicis ha ofert una doble proposta dins l´art contemporani: exposar tant a artistes catalans i espanyols ja consagrats al panorama nacional i internacional, així com a artistes a mitja carrera, mantenint sempre un compromís amb l´originalitat i el talent.

L´exposició INFORMALISME PICTÒRIC A CATALUNYA (1957-1967) i POST-INFORMALISME reuneix una selecció acurada d´ obres pertanyents al  fons de la galeria on l´abstracció, la geometria i l´enigma creatiu cobren protagonisme a través de noms consagrats de la pintura catalana – Tàpies, Guinovart , Riera i Aragó-, tot i que també acull a altres exponents destacats  com Genovart, Vilacasas i Ramon Vinyes, així com els nous valors Tomàs Sunyol i Modest Sala. L´exposició ressegueix des d´una òptica molt personal els setanta anys d´existència del moviment informalista a Catalunya.

 

  1. Què és la pintura abstracta/ informalisme

Anomenem pintura abstracta a un ESTIL que enlloc de representar figures concretes i reconeixibles de món real, proposa una realitat diferent a través d´un llenguatge propi i independent de formes, colors i línies. En altres paraules, la pintura abstracta empra formes i perspectives que no són una còpia de la realitat, sinó que proposen obres molt més lliures i innovadores, llur interpretació queda a càrrec de l´espectador.

Si bé al llarg de la Història de l´Art podem reconèixer elements abstractes en moltes expressions plàstiques (ex. a les pintures rupestres, a l´art romànic, etc.), l´art abstracte com a moviment apareix al segle XX, quan sorgeixen una sèrie de moviments que s´ agrupen sota el nom d´abstraccionisme i són fruit e l´impressionisme (moviment que es caracteritzava a grans trets, per ser l´intent de plasmar la llum – la impressió visual- i l´ instant, sense reparar en l´objecte o figuraque la projectava).

Els historiadors  pensaven fins a la dècada dels 80 que l´abstraccionisme es va crear al 1910, fins que es va descobrir que al 1906 la pintora sueca Hilma af Klint va crear les primeres pintures abstractes, quan tenia 40 anys. Les seves composicions arribaren temps abans de que Kandinski, Malevich, Mondrian i altres adoptaren camins similars. La mateixa Klint va ser conscient del caràcter rupturista de la seva obra i mai la va exposar en vida, inclús va vaticinar que el públic i la crítica només estarien preparats per contemplar els seus qudres passats 20 anys de la seva mort, així que va deixar estipulat que no es mostressin abans. Hilma es va situar progressivament al marge del panorama artístic d’Estocolm, de domini masculí, amb la seva creació artística que avançava en paral·lel a les seves pràctiques espiritistes. Sabem que al 1896 era mèdium i a les seves reunions, algun esperit amb el que es comunicava li va demana que creés una sèrie de pintures. Són les “Pintures per al temple”.Sembla ser que aquest nom es deu a que l´artista volia disposar aquestes peces en un temple amb arquitectura en espiral, que mai es va arribar a construir.

Així doncs, fins al descobriment recent de Af Klimt,  durant molt de temps es va considerar l´inici de la pintura abstracta al moviment  rus de Kasimir Malevich, sorgit al 1915 i conegut com a suprematisme, el qual reduïa els elements pictòrics al mínim extrem: el pla pur, el quadrat, el cercle i la creu i una mínima gama de colors. Després de depurar al màxim amb la sèrie “cuadrado blanco sobre fondo blanco” (1918) el mateix Malevich va donar per conclòs el moviment.

Altre rus considerat pioner de l´abstracció va ser Kandinski. La seva primera aquarel·la abstracta, “Dans le cercle” està datada al 1911. L´artista va arribar a l´abstracció no a través de l´art sinó de la música de Schonberg, els concerts del qual el van impressionar. Per a ell, el color i el so eren una unitat indissoluble i el quadre, l´obra musical per compondre. Kandinski estava preocupat pel materialisme del món modern i veia en l´abstracció un alliberament de les persones. Si bé no va ser el creador únic de l´art abstracte, ja que d´altres artistes com Mondrian, Picabia, Delaunay…avançaven en la mateixa direcció, va ser el TEÒRIC imprescindible del moviment. Els seus escrits, dels que destaquen “De lo espiritual en el arte” (1912) serviren per difondre les seves idees i els seus estudis de les sensacions i els efectes que els colors i les línies provoquen a la psicologia humana. 

Com es veu, va ser una època àvida d´experimentacions, de les quals sorgiren el que coneixem com avantguardes. A part de les esmentades, apareixeran el fauvisme (del francès “fera”, es caracteritza per un ús provocatiu del color); l´ expressionisme (fou un moviment heterogeni, una  una forma d’entendre l’art que aglutinà diversos artistes de tendències molt diverses i diferent formació i nivell intel·lectual. Sorgit com a reacció a l’impressionisme, els expressionistes defensaven un art més personal i intuïtiu, en què predominés la visió interior de l’artista –“l’expressió”– enfront de la plasmació de la realitat –la “impressió”–.); el cubisme (transforma la perspectiva convencional i la manera de percebre les formes, que apareixen fragmentades com un trencaclosques amb les peces mal posades.); el futurisme (va ser anomenat així per la seva intenció de trencar absolutament amb tota la història de l’art passada. Rebutjava l’estètica tradicional i s’interessava per la vida contemporània, la innovació i les darreres tecnologies. Els temes dominants van ser la màquina i el moviment. Per a expressar el moviment, repeteixen la mateixa imatge, com si fos una seqüència fílmica, i això ho van anomenar “simultaneisme”);  el constructivisme ( No pretenia ser un estil artístic sinó l’expressió d’una convicció política (el marxisme). Defensava un art al servei de la revolució i del poble. Reivindicava l’eliminació de la distinció entre les arts i buscava una estètica que fos el reflex de l’època de la mecanització); el dadaisme (Proposava la negació de tot, la destrucció per la destrucció. Pretenia crear confusió sense alternativa, l’oposició al concepte de raó. Es va caracteritzar per rebel·lar-se en contra de les convencions literàries, i especialment artístiques, per burlar-se de l’artista burgès i del seu art; el neoplasticisme (propugnaven una estètica renovadora basada en la depuració formal, això és, un procés d’abstracció progressiva en virtut del qual les formes s’anirien reduint a línies rectes horitzontals i verticals, i els colors al negre, el blanc, el gris i els tres primaris); el surrealisme (és el moviment d’avantguarda més important del període d’entreguerres, i molt possiblement el més influent de tots aquests. Aquest moviment artístic, intel·lectual i cultural, s’orienta al voltant de la persecució de l’alliberament de la ment, emfatitzant les facultats imaginatives i crítiques de l’inconscient ), etc…

L´abstraccionisme va estar en auge fins la  dècada de 1950. La IIGM i l´Holocaust, van donar pas a un període d´incertesa i estupor en tots els aspectes: social, polític i cultural. En l´àmbit artístic, fer front a les misèries del passat es va manifestar en formes de creació esquinçades a les que el gaudi estètic tal i com es coneixia quedava de banda. D´aquí sorgí l´informalisme a Europa.

 

Què diferencia les avantguardes de l´Informalisme? La diferència es que les avantguardes són moviments amb una certa identitat formal, com hem vist, mentre que a l´ informalisme trobem una forta presència de la personalitat de cada artista a través de les tècniques o materials que fa servir, una exaltació de l´atzar i la improvisació, un rebuig a la construcció premeditada i una base ideològica molt fortament vinculada  a l´existencialisme.

De manera resumida podríem dir, com a continuació veurem a les obres exposades a la galeria, que els artistes que pertanyen a aquest moviment, malgrat tots tenen característiques diferents,  no segueixen cap de les pautes artístiques convencionals, tant en el tractament plàstic com en la composició de les obres.

 

 

 

Recorregut

 

JOAN VILACASAS (Sabadell 1920-2007)

Planimetries, 1957. Tècnica mixta/cartolina

Artista prolífic considerat un dels pintors catalans més destacats de l’abstracció dels anys cinquanta. Des d’uns principis postimpressionistes impregnats d’un cert fauvisme, evoluciona cap a l´ abstracció geomètrica. Des de l’any 1957, es centra en les “planimetries”, imatges compostes de línies i configuracions espacials que fan del gest matèric i disgregat el seu tret més denotatiu.

En aquestes dates Vilacasas vivia a París i tenia molt reconeixement com a pintor abstracte Un any abans, al 1956, el crític Michel Tapié el va triar junt amb Tàpies, Saura, Tharrats , Pollock, Fautrier i Dubuffet, entre d´altres, per figurar a l´exposició “L´Art Autre”,  l´exposició programàtica de l´informalisme i l´expressionisme abstracte, això és, l´exposició on l´informalisme prendria el seu nom.

Just al 1957 Vilacasas troba el seu univers a partir de cal·ligrafies i arabescos, mig conscients mig automàtics, sobre un fons elaborat, que acabarien conformant aquestes planimetries a partir de les quals seria reconegut internacionalment. Les planimetries estan composades per línies i configuracions espacials. Aquest interès per les planimetries li ve donat de l’època en que va fer el servei militar, ja que va estar inscrit a la secció topogràfica de l’exèrcit, observant els accidents geogràfics i “les organitzacions territorials a través de relleus i estructures lineals”. 

Al 1960 deixa Paris i s´instal.la a Barcelona per sempre més. El 61 obté el premi de gravat a la biennal de Sao Paulo; el 64 és guardonat a la biennal d´Alexandria i participa a la biennal de Venècia. També comença a escriure i publicar novel·les, i a col·laborar amb arquitectes. S´havia inventat un llenguatge que podia aplicar amb desimboltura a qualsevol cosa. Als 70 hi ha un punt d’inflexió en la seva trajectòria que el marca per sempre més. Alexandre Cirici publica “l´art català contemporani” amb portada de Tàpies. A Vilacasas el limita només a dos petites referències. Quan cita als pintors informalistes, al final de la llista afegeix:

“… i Vilacasas que abandonava al 1957 el seu lirisme petit burgès d’enamorat de París” I ja no diu res més en tot el llibre.

No sabem si el menyspreu de Cirici venia arran d´una topada que havia tingut Vilacasas amb Tàpies o era el reflex d´una part del món artístic enfront el gir que anava prenent la seva obra, cada vegada és freda i cerebral. Vilacasas amb a seva geometria densa , va quedar isolat, com un rar. Als 80 va deixar d´exposar. L´oblit va ser gairebé absolut fins el 1983 quan Francesc Miralles a la seva “historia de l´art català”, a l´apartat de les avantguardes li va donar un lloc adequat a Vilacasas.

Les seves obres formen part de col·leccions d’institucions com el MACBA, la Tate Gallery i la Fundació Joan March.

 

Tàpies (Barcelona 1923-2012)

La Porta 1969 – Porta marró 1972 – Roba interior 1972. Aiguaforts amb carborúndum

Considerat com un dels principals exponents a nivell mundial de l´informalisme, Tàpies va crear un estil propi dins l´art d´avantguarda del segle XX combinant la tradició i la innovació dins un estil abstracte però ple de simbolisme.

Dins de l’informalisme, Tàpies es va situar dins de l’anomenada “pintura matèrica”, també coneguda com “art brut”, que es caracteritza per la mistificació tècnica i l’ús de materials heterogenis, moltes vegades de rebuig o de reciclatge, barrejats amb els materials tradicionals de l’art cercant un nou llenguatge d’expressió artística. 

Per Tàpies el gravat no era un gènere menor i evoluciona en paral·lel a la seva pintura. Va posar molt èmfasi en traslladar a la seva obra gràfica la riquesa textural de la seva obra original.

Al 1969-72 quan es daten aquestes obres, l´artista ja es conegut internacionalment. Escriu diversos textos per a diferents mitjans de comunicació en els quals reflexiona sobre el paper de l’art contemporani en la societat i polemitza sobre aspectes concrets de l’art i la cultura a Catalunya i Espanya. Michel Tapié publica la monografia Tàpies. Mariuccia Galfetti publica Tàpies. Obra gràfica 1947-1972.

Tàpies ja havia definit el seu llenguatge i codificat els símbols que el fan identificable – la porta, la creu, el quadrat, els números…- Per l´artista, aquests elements tenen una significació al·legòrica relativa al seu món interior, evocant temes tan transcendentals com la vida i la mort, o com la soledat, la incomunicació o la sexualitat. Un altre tret distintiu en Tàpies era l’austeritat cromàtica, generalment es movia en gammes de colors austers, freds, terrosos, com l’ocre, marró, gris, beix o negre. Ell explica l’absència d’un ampli cromatisme en les seves obres de la manera següent:

“Si he arribat a fer quadres només amb gris, és en part per la reacció que vaig tenir davant el colorisme que caracteritzava l’art de la generació anterior a la meva, una pintura en la qual s’utilitzaven molt els colors primaris. El fet d’estar envoltat contínuament per l’impacte de la publicitat i les senyalitzacions característiques de la nostra societat també em va portar a buscar un color més interioritzat, el que podria definir-se com la penombra, la llum dels somnis i del nostre món interior. El color marró es relaciona amb una filosofia molt lligada al franciscanisme, amb l’hàbit dels frares franciscans. Hi ha una tendència a buscar el que diuen els colors alegres: el vermell, el groc; però en canvi per a mi, els colors grisos i marrons són més interiors, estan més relacionats amb el món filosòfic “.

L’ obra de Tàpies, avui, s’inclou en nombroses col·leccions públiques i privades com la Tate Gallery al Regne Unit, el MOMA a New York, la Galleria Nazionale d’Arte Moderna a Roma, el Musée d’Art Moderne i el Centre Georges Pompidou a Paris, el Stedelijk Museum d’Amsterdam, el Museu d’Art Contemporani de Los Angeles, entre d’altres. 

 

 

 

Guinovart (Barcelona 1927-2007)

S/T 1976.  Oli/llenç

Pintor i gravador, protagonista de l’avantguarda pictòrica catalana de la segona meitat del segle XX, juntament amb Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats i Joan Hernández Pijoan. L’any 1957, per influència dels corrents abstractes i de l’informalisme, dins la seva estètica creativa sorgeix una nova perspectiva tridimensional amb la integració d’objectes i el tractament matèric i posteriorment,  expressions plàstiques de fèrtil cromatisme, aferrades al camp i a la terra que generen un diàleg poètic entre signes i gestos suggeridors

Tot que durant els anys 60  explora l´informalisme matèric, Guinovart fou un artista en constant transformació i a la dècada dels 70,  en que està datat aquest quadre, la seva pintura vira cap a l´informalisme gestual, expressionista. Quan parlem de pintura, la paraula “gestual” l´emprem per parlar d´una tècnica o definir un tipus de pinzellada i es refereix al fet de transmetre emocions o un actitud, a partir de com l´artista aplica la pintura: la llibertat del traç, l´aparent descontrol – el regalim de la part superior d´aquesta pintura- , etc. La manera en què s´aplica el color, el regalim o la taca és decisiva per “transmetre” un missatge.

Josep Guinovart s’impregnà d’Agramunt i de la seva terra àrida durant la Guerra Civil. El contacte mb la natura i les primeres vivències el marcaren per sempre, i crearen el seu imaginari  símbols agraris, colors groguencs i elements orgànics que el retornen als orígens. A Agramunt hi acudirà de tant en tant, buscant-hi tranquil·litat, entorn rural i autenticitat. A l´igual que olts del seus contemporanis marcats per la Guerra, és un artista inconformista, llur nihilisme l´empeny a sentir la necessitat de construir un nou món sobre les cendres de l´anterior.. I això és el que fa amb els seus quadres.

La seva obra està a moltes col·leccions, com el Museo Reina Sofía de Madrid, el Kunstmuseum Bochum d’Alemanya, Museo de Arte Moderno de Mèxic D.F., el Fine Arts Museum of Long Island a Nova York i el MACBA de Barcelona. Des del 1994, la seva obra s’exposa de manera permanent a la Fundació Espai Guinovart d’Agramunt (Lleida).

Artistes marginals: són aquells que ala seva època creen obres d´art a través de la seva creativitat i la seva originalitat i que no es poden encabir en  cap moviment artístic coetani. Es tracta d´artistes que responen a una gran motivació interna i d´un art – en aquest cas, pintures- que no té cap finalitat acadèmica ni econòmica .

 

 Ramon Vinyes (Ribes de Freser 1948)

Cinetisme. 1981

Vinyes és arquitecte i enginyer i dels pocs representants d´art cinètic o òptic a Catalunya. L´art cinètic vol aportar un nou element a la percepció: no es tracta de fer una obra visualment atractiva sinó també de transmetre la idea de moviment, de tercera dimensió. Per realitzar l’obra l’artista es planteja i segueix una estructura rigorosament planificada. Cerca la integració entre obra i espectador.Utilitza estructures de repetició (el quadrat) amb un ordre clar amb la finalitat de produir efectes visuals

Per Vinyes les formes , a l´igual  que les idees, expliquen l´esperit d´un temps que representa el final d´una espanya franquista que no vol tornar a reproduir la realitat. Ell ho fa no per les vies de l’abstracció lírica – aquella de Kandinski- sinó de la matemàtica. Vinyes concep el cinetisme com un exercici/tècnica que permet simultàniament , la possibilitat de l´experimentació gràfica i l’interès per les formes psicològiques, això es, aquelles que alteren la percepció

 

Genovart  (Barcelona 1941-1994)

S/T 1981. Acrílic/llenç

Es va formar de manera autodidacta en el terreny de la pintura, que era la seva autèntica vocació. Fill de llibreter i net de linotipista, va ser educat en un entorn de gran sensibilitat vers la literatura i les arts gràfiques que ja el va acompanyar al llarg de tota la vida.

 El seu estil, forjat a partir d’influències del surrealisme i l’expressionisme, va evolucionar cap a l’abstracció, només trencada per la inclusió de símbols, arabescos, lletres i algunes referències a la figuració. D’una plasticitat impregnada de colors vistosos, la seva pintura es caracteritza per uns traçats vigorosos, gairebé impulsius, i per una estètica propera a l’onirisme en què les formes abstractes es barregen amb paisatges de referències figuratives.

Les seves obres formen part de les col.leccions de la Diputació de Barcelona, Fons d´Art de Tenerife, Museu de Granollers, Museu Dalí, MNAC, Col.lecció Basssat-Nau Gaudí (Mataró), entre d´altres

 

 

Post-informalistes

Modest sala (Badalona, 1951)

Modest Sala Sebastià (Badalona, 1951) es pintor y escriptor. Signa les seves obres com “Walas”.

Influenciat per la tradició familiar, es dedica la pintura des dels 18 anys de forma autodidacta. El seu inicial estil figuratiu evolucionà cap a l’expressionisme abstracte i posteriorment cap a l´informalisme. La major part de les seves obres tenen un component matèric essencial, que atorga a les seves pintures una textura característica. Fabrica els seus propis diluents i aglutinants que barreja amb sorra i d´altres materials. La base del color son pigments a l´oli.

Tonnant és una paraula francesa que significa “estrepitós” i al·ludeix directament a la pintura. Subjecta a l´atzar de la creació, el pigment barrejat amb la matèria deixa a la vista una part de l llenç i sogeix espontàniament cobrint tota la resta, ensordidor. Projeccions de color, degotejos i esquitxos donen cos a aquesta composició marcada per la paleta i la textura de colors terrosos.

Matèria gèlida – a l´aparador- està feta a partir de capes de pintura molt gruixudes, a les que afegeix volum, realitza incisions i provoca esquerdes. En aquesta obra el més important a part de la textura i el color, es la forma que adquireix matèria.

A l´actualitat, la seva obra plasma l´escepticisme vital que l´absorbeix.  Al llarg de la seva carrera ha realitzat exposicions nacionals com internacionals a Barcelona, Beijing, Madrid, Estrasburg, entre altres Ha publicat Demoniacal (LegaxArt, 2014), Materiae vs Vitae (LEgaxArt2015) Y ¿Somos alimañas, los humanos? (LegaxArt, 2017)

Plensa (Barcelona, 1955)

Nomade, 2010 Gravat litogràfic en relleu/paper gofrat

Plensa és artista pàstic, escultor i gravador. La seva obra  es caracteritza des dels seus inicis per un interès cap allò corporal i allò espiritual. El transfons poètic és clau per entendre el seu procés creatiu. Ell mateix diu que sense la poesia potser mai hagués sigut artista. Sempre ha dit que la força de l´art és precisament que no serveix per a res, i en aquest sentit no es pot manipular Per Plensa, les paraules són matèria viva, i per això han format part de moltes de les seves obres. Als inicis, guiat pel propòsit d´oferir una representació del pensament com mesura i pes, l´artista creava unes peces voluminoses revestides de textos per reproduir la sonoritat.

Als seus últims treballs, com aquest Nomade, les paraules es converteixen en la pell d´unes figures silents humanoides que deixen veure el seu interior. Les paraules són un gran contenidor de memòria i així és com les utilitza, no per a ser llegides sinó com una presència, la presència de la paraula tant visual com sonora, sense necessitat de ser llegida o pronunciada. Així continua sent escriptura, però escriptura dels cossos en tant que llocs.

Una faceta important de Plensa es desenvolupa en l´escultura per a espais públics, Té obres a diverses ciutats d´Espanya, França, Japó, Anglaterra, corea, Canadà, EEUU, etc. Ha estat guardonat amb multitud de premis com laMedaille des Chevaliers des Arts et Lettres, Ministerio de Cultura, París, (1993), Premio de la Fondation Atelier Calder, Saché, Francia, (1996); Premi Nacional de Cultura d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, (1997); Doctor Honoris Causa por la School of the Art Intitute de la Universidad de Chicago, Chicago, (2005); Mash Award for Public Sculpture, Londres, (2009); Premio Nacional de Artes Plásticas, Madrid, (2012); Premio Nacional de Arte Gráfico, Madrid, (2013); Premio Velázquez, Madrid, (2013).

Riera i Aragó. Barcelona, 1954

Avió (1987) oli/arpillera

És un pintor i escultor.

Estudià a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Al llarg de la seva carrera s’ha dedicat tant a l’escultura com a la pintura i a l’obra gràfica. A més, és un autor de grans escultures per a espais públics.

Riera i Aragó recrea en la seva obra tant en l’àmbit pictòric com escultòric, un món de màquines i artífexs que, en clau d’humor, recorden els descrits per les novel·les de ciència ficció com a crítica del poder irracional de les màquines, símbols de progrés i prosperitat. Sota un senzill vocabulari visual de formes que ens recorden zepelins, submarins oxidats o aeroplans, Riera i Aragó, ens presenta una prolífera iconografia carregada de significats; evident ironia de refinada sensibilitat sobre la incoherent irreflexió de les creacions humanes i de justícia poètica respecte al doble sentit de la nostra existència. A la dècada dels 80, a la qual pertany aquest avió, Riera i Aragó realitza pintures sobre ferro, fusta i arpillera amb relleus  de plom, zinc, etc treballades amb foc.

 

Museus on trobem representada la seva obra:
Musée de Ceret, França -Fundació Joan Miró, Barcelona – Musée d’Art Moderne, Luxemburg – Fondation Vincent Van Gogh, Arles (França) – Städtische Museen, Heilbronn (Alemanya) – Musée Réattu, Arles (França) – Museum Otani, Nishinomiya (Japó)

 

Tomàs Sunyol (Diuelefit, 1964)

S/T. 2018 Oli/llenç

Tomàs Sunyol  és il·lustrador de formació però exerceix de pintor des de petit. Neix a França on hi viu la seva família víctima de l’exili per la situació política de Catalunya. Part de la seva infància transcorre a la Provença fins que torna a la ciutat natal dels seus pares, Badalona, on resideix actualment. Aprèn a pintar al costat del seu pare – Lerma – amb qui comparteix experiències en diferents camps de les arts plàstiques. Tomàs creix en un entorn familiar totalment vinculat a l’art, de jove pinta influenciat també pel seu oncle Àlvar Suñol.
després de flirtejar amb diferents tendències plàstiques, s’atura per aprofundir en l’abstracció figurativa: oli i espàtula donen forma a les seves obres. És en aquest moment quan comença la seva trajectòria internacional que el portarà a estar present en nombroses col·leccions particulars d’arreu d’Europa (Anglaterra, Holanda , Itàlia , Escòcia) i també dels Estats Units i del Japó.
Actualment la seva obra s’inspira en els carrers antics de la ciutat que l’adoptà. Una llarga observació del barri inicia un procés pictòric que evoluciona cap una abstracció quasi absoluta, transformant aquells carrers en paisatges urbans de ciutats del món

 

About: *


Translate »

Warning: Undefined array key "eael_ext_toc_title_tag" in /srv/vhost/legaxart.com/home/html/wp/wp-content/plugins/essential-addons-for-elementor-lite/includes/Traits/Elements.php on line 526