JOSEP MARIA SUBIRACHS SITJAR neix l’11 de març de 1927 a Barcelona. Dels nou als dotze anys viu els tràgics esdeveniments que provoquen la Guerra Civil Espanyola, la desfeta republicana de 1939 i l’inici de la dictadura franquista.Subirachs retocant una de les seves obres. Fill d’una família de classe obrera establerta al barri del Poblenou, la precària situació econòmica que pateix a la postguerra l’obliga a renunciar a fer estudis d’arquitectura i, amb catorze anys, comença a treballar al taller d’una daurador aficionat a l’escultura. A la mateixa època ja modela figures de fang que porta a coure al forn d’una teuleria. Del 1942 al 1947 fa d’aprenent de l’escultor Enric Monjo, al taller del qual adquireix coneixements tècnics. Però qui exerceix sobre ell un profund mestratge és, en realitat, Enric Casanovas amb qui treballa durant un període breu perquè, malauradament, l’escultor noucentista mor el gener de 1948, uns mesos després que Subirachs entri com a col•laborador al seu taller. La influència de Casanovas és palesa en les obres primerenques del jove escultor, encara que l’estilització de les figures que mostra en la seva primera exposició individual, celebrada el 1948 a Barcelona, ja apunta trets de la seva etapa expressionista.
L’expressionisme subiraquià és més formal que conceptual i s’aprecia, sobretot, en els cossos angulosos de cànon distorsionat i en el tractament de les textures, quan incorpora el grattage, no deixant mai llises les superfícies, fent-les rugoses i rústegues, per tal d’accentuar la capacitat expressiva de la matèria.
El 1950 Subirachs funda, amb els escultors Francesc Torres Monsó i Martí Sabé i els pintors Esther Boix, Ricard Creus i Joaquim Datzira, el grup Postectura, que es presenta amb una exposició i un manifest a les Galeries Laietanes de Barcelona. L’any següent el Cercle Maillol de l’Institut Francès li concedeix una beca per ampliar estudis a París, on pren contacte amb les darreres avantguardes europees i s’entusiasma quan descobreix l’obra de l’escultor britànic Henry Moore. D’altra banda, la seva participació en el II Saló d’Octubre, celebrat a Barcelona el 1949, li serveix per obtenir el reconeixement públic; fins al 1957 participa en aquest saló ininterrompudament. És precisament al Saló d’Octubre on el pintor belga Luc Peire descobreix i s’interessa per l’obra de Subirachs, i el convida a traslladar-se a Bèlgica, on l’escultor català viu i treballa del 1954 al 1956, i exposa sol i en grup a Brussel•les, Bruges, Knokke i a la Biennal d’Anvers del 1955. És a partir d’aquest moment, quan percep que té possibilitats de poder viure de la seva obra, que es converteix en un escultor professional.
De l’expressionisme deriva cap a l’abstracció, en un procés cap a un estil personal que, cap al final dels anys cinquanta, el porta a interessar-se pel ferro. A la mateixa època treballa amb altres materials —pedra, bronze, coure, formigó, fibrociment, gres, fusta—, tractant de ressaltar de cadascun les qualitats plàstiques dels seus variats colors, estructures i textures.
Entre el 1957 i el 1960 Subirachs inicia la seva important aportació en el camp de l’escultura pública. Concretament, el 1957 s’instal•la Forma 212, la primera obra abstracta emplaçada en un espai públic de Barcelona; l’any següent es col•loca a la façana de la facultat de dret de la Universitat de Barcelona el relleu Les Taules de la Llei — realitzat en col•laboració amb el ceramista Antoni Cumella — i el 1960 provoca apassionades polèmiques amb l’obra Evocació marinera, situada al barri de la Barceloneta. Durant el mateix període treballa al santuari de la Virgen del Camino, inaugurat el 1961 a Lleó, on fa les tretze monumentals figures de bronze de la façana, quatre portes també de bronze i diversos elements per a l’interior del temple. Aquest conjunt monumental, culminació de l’etapa expressionista de l’escultor, ha estat considerat una fita en la renovació artística espanyola del segle XX.
En plena experimentació amb el llenguatge abstracte, Subirachs inicia l’etapa que J. Corredor-Matheos anomenà de les «penetracions i les tensions», amb falques i tascons encaixats entre si i tirants i cargols de ferro com a elements plàstics més habituals. Vers el 1965 es proposa dotar la seva obra de més elements comunicatius i amb aquest objectiu opta per una nova figuració. Tanmateix, no es tracta d’una figuració representativa, sinó d’una figuració significativa que es caracteritza per la introducció de recursos plàstics com els perfils correguts, les motllures, les formes tornejades i elements clàssics com fornícules, capitells, cariàtides i balustrades i, a partir dels primers anys setanta, per la incorporació de fragments pictòrics de tècnica realista. També és l’etapa en la qual consolida l’anàlisi de les dualitats i de les oposicions — horitzontal i vertical, positiu i negatiu, masculí i femení, espai i temps, vida i mort —, alhora que va incorporant una sèrie d’elements simbòlics com la torre de Babel, el laberint, l’obelisc fal•lus, l’arbre pubis, l’escala de l’enteniment, la cinta de Möbius i d’altres que configuraran l’univers iconogràfic que defineix singularment la seva obra.
El 1986 Subirachs rep un encàrrec d’extraordinàries proporcions, la realització dels grups escultòrics de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona, l’obra emblemàtica del genial arquitecte Antoni Gaudí. Subirachs dedica gairebé vint anys (1987-2005) al conjunt, que es podria considerar síntesi i culminació de la seva carrera escultòrica, integrat per més d’un centenar de figures esculpides en pedra i quatre portes de bronze. Per representar els dos darrers dies de la vida de Jesús recupera l’expressionisme figuratiu, buscant l’efecte dramàtic que el tema requeria, però quan l’escultor treballa amb més llibertat, en la intimitat del seu taller i al marge de l’encàrrec esmentat, aconsegueix plasmar el seu alt domini de la tècnica, la seva gran escrupolositat formal i el seu bagatge cultural amb creacions de concepció profundament metafísica.
Artista polifacètic, Subirachs no solament s’ha expressat mitjançant la creació tridimensional, sinó també gràcies a altres tècniques com la pintura, el dibuix, l’obra gràfica (aiguafort, punta seca, serigrafia i litografia), el tapís, la il•lustració de llibres, l’encunyació de medalles i el disseny de joies i d’elements utilitaris.
A més d’una notable projecció internacional, amb nombroses exposicions celebrades i obres emplaçades en ciutats i col•leccions de tot el món, cal destacar la presència de la seva producció arreu de Catalunya, amb diverses obres monumentals.
Durant els darrers anys de la seva vida, Josep Maria Subirachs no es va poder dedicar activament a l’art a causa d’una malaltia neurodegenerativa. Va morir a Barcelona, a l’edat de vuitanta-set anys, el dia set d’abril de l’any 2014.
